DRET D'AUTODETERMINACIÓ
Què passaria si un extraterrestre interessat en portar la democràcia al seu planeta ens pregunta com prenem les decisions col·lectives els terrícoles?
Li explicaríem que per determinar els nostres governants, votem, per aprovar lleis votem, per decidir com es gasten els diners públics votem (...)
-Suposo que per canvia les fronteres també voteu, no?
- NO! Les fronteres només es poden canviar a bufetades!
Davant tal revelació sortiria corrent, exclamant que som uns bàrbars.
Xavier Sala-i-Martí
* article publicat a la Vanguardia 17-05-2002
Aquest fragment còmic ens fa reflexionar de ho il·lògic que resulta el no reconeixement del dret d'autodeterminació. Si als països democràtics prenen les decisions mitjançant eleccions o plebiscits, de la mateixa manera com pensaria l'extraterrestre, també hauríem de fer-ho per modificar les fronteres. El dret d'autodeterminació sembla raonable en molts casos, qui millor que el mateix poble per decidir el seu futur? No obstant la seva definició, el reconeixement en el dret internacional i també al dret intern és molt complex, i més encara ho és la seva aplicació. Aquest dret té unes implicacions enormes, interessos econòmics, geoestratègics, migracions, interessos polítics, bandes armades d'alliberament nacional, etc.
El concepte d'autodeterminació dels pobles és un alguns casos confús, ja que algunes persones al·leguen que el dret d'autodeterminació és el dret d'autogovern i d'autogestió, sense incloure el dret a la secessió. És important diferenciar tots dos conceptes, per una banda l'autodeterminació i per l'altre l'autogovern. El dret a l'autodeterminació és, per dir-ho d'una manera senzilla, el dret que tenen els pobles a decidir democràticament, normalment mitjançant referèndums, si vol seguir annexionat a un Estat, formar un Estat independent o altres formules, com formar un estat federal.
QUÈ DIU EL DRET INTERNACIONAL I L'ONU AL RESPECTE?
El dret a l'autodeterminació és un dret reconegut en nombrosos tractats internacionals, encara que en molt poques constitucions estatals. Però fins i tot, en els tractats que es reconeix aquest dret, es fa de manera ambigua i contradictòria, amb interpretacions molt diferents entre els experts del dret internacional i amb una aplicació i conseqüències de gran envergadura. Reconeixent aquesta complexitat, en aquest apartat s'analitzen els tractats i resolucions més importants i les seves interpretacions.
El dret d'autodeterminació va ser citat a la Declaració d'independència dels EUA (Estats Units d'Amèrica) en 1776 i hi ha referencies en el període d'entreguerres amb la Societat de Nacions però es reconeix de manera genèrica a la Carta Fundacional de l'ONU en 1945, encara que la seva aplicació s'ha limitat a països colonitzats i al bloc de l'est després del desmembrament soviètic ( després de conflictes bèl·lics):
A la Carta fundacional de les Nacions Unides, al paràgraf 2 de l'article 1 (Capítol 1. Propòsits i principis) es menciona al dret a l'autodeterminació de la següent manera:
"Fomentar entre les nacions relacions d'amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal";
A l'article 55 ( Capítol IV: Cooperació Internacional econòmica i social):
" Amb el propòsit de crear les condicions d'estabilitat i benestar necessàries per les relacions pacifiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles"
No obstant es precís interpretar aquests articles a la llum del Document explicatiu publicat per la mateixa Conferència de les Nacions Unides que va elaborar la Carta (doc. 343 I/1/16. Volum VI, pàg. 296), ja que el dret queda limitat per aquest a una autogestió sense dret de secessió:
"Per una altra part (...) aquest principi no és compatible amb els propòsits de la Carta sinó en la mesura en que implica que els pobles tenen el dret d'administrar-se a si mateix, però no el dret de secessió"
El dret d'autodeterminació es citat també al "Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics" així com al "Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals" a tots dos amb el mateix enunciat:
Part I, Article 1
1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i determinen així mateix el seu desenvolupament econòmic, social y cultural.
2. Per la consecució dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi de benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
3. Els Estats Parts del present Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.
Aquests articles semblen donar suport al dret d'autodeterminació, no obstant són restringits per un tractat posterior ("Declaració sobre els Principis de Dret Internacional, referents a les Relacions d'Amistat i a la Cooperació entre els Estats, de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides", resolució 2625 del 24 d'Octubre de 1970), en que s'afirma:
"En virtut del principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, consagrats en la Carta, tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta.
Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s'entendrà en el sentit de que autoritza o fomenta qualsevol acció encaminada a infringir o menysprear, total o parcialment, la integritat territorial d'Estats sobirans i independents que es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrits i estiguin, per tant dotats d'un govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori sense distinció per motiu de raça, credo o color" (paràgraf 'El principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles').
D'aquesta manera es limita el dret a l'autodeterminació dels pobles a aquells pobles no representats pels seus governs per motius de raça, credo o color, en altres paraules, a les colònies. Com es pot observar, en alguns articles s'afirma el dret mentre que en altres es limita. Han de ser enteses aquestes restriccions ja que seria ingenu que les Nacions Unides, organisme que reuneix en la seva major part estats multiètnics reconegués la plena aplicabilitat de l'autodeterminació; i encara que l'Organització de les Nacions Unides tingui voluntat pròpia, necessita de l'aprovació dels Estats membres que són com a mínim reàcis a la idea de secessions dins dels seus territoris.
Sembla que es majoritàriament acceptada la idea de que la secessió no esta recollida a l'ordenament jurídic, excepte en les situacions de colonialisme, ja que segons molts constitucionalistes i internacionalistes és la única manera de compaginar-ho amb la integritat territorial i el principi a la no intervenció als assumptes interns. No obstant, la comunitat internacional ha reconegut la independència de països no colonitzats com va passar després del desmembrament de la URSS
POBLES COLONITZATS
Els pobles colonitzats van ser els primers a qui de manera massiva se'ls va reconèixer el dret d'autodeterminació. De fet, la ONU va legitimar l'aplicació d'aquest dret i va recolzar clarament els referèndums d'independència respecte a les metròpolis. En la resolució 2625 de l'Assemblea general (ja citada anteriorment) reclama de manera molt clara l'autodeterminació de colònies i de territoris no autònoms, donant-li's una condició jurídica diferent a l'Estat:
"Tot Estat té el deure de promoure, mitjançant acció conjunta o individual, l'aplicació del principi de la igualtat sobirana de drets i de la lliure determinació dels pobles, de conformitat amb les disposicions de la Carta, i de prestar assistència a les Nacions Unides en el compliment de les obligacions que son encomanades per la Carta respecte de l'aplicació d'aquest principi, a fi de:
a) fomentar les relacions de amistat i la cooperació entre Estats;
b) posar fi ràpidament al colonialisme, tenint degudament en compte la voluntat lliurement expressada dels pobles a la subjugació, domini i explotació estrangeres constitueix una violació del principi, així com una denegació dels drets humans fonamentals, i es contraria a la carta de les Nacions Unides.
L'establiment d'un Estat sobirà i independent, la lliure associació o integració amb un Estat independent o la adquisició de qualsevol altra condició política lliurement decidida per un poble constitueixen formes d'exercicis del dret de lliure determinació d'aquest poble.
Tot Estat té el deure d'abstenir-se de recórrer a qualsevol mesura de força que privi als pobles abans al·ludits en la formulació de present principi del seu dret a la lliure determinació i a la llibertat i a la independència. En els actes que realitzin i a la resistència que oposin contra aquelles mesures de força amb la finalitat d'exercir el seu dret a la lliure determinació, tals pobles podran demanar i rebre suport de conformitat amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides.
El territori d'una colònia o altre territori no autònom té, en virtut de la Carta de les Nacions Unides, una condició jurídica diferent i separada de la del territori de l'Estat que ho administra, i aquesta condició jurídica diferent i separada conforme a la Carta existirà fins que el poble de la colònia o territori no autònom hagi exercit el seu dret de lliure determinació de conformitat amb la Carta i, en particular, amb els seus propòsits i principis.
DEMOCRÀCIA I AUTODETERMINACIÓ, O VIOLÈNCIA
"Un regim democràtic només pot constituir-se sobre les drets fonamentals. No hi ha democràcia on no hi ha drets, i no hi ha drets on manca el dret d'autodeterminació dels pobles, el primer dels drets humans i condició prèvia dels demés. El dret de llibertat, llibre disposició o autodeterminació de tots els pobles és el dret d'independència incondicional i immediata davant l'imperialisme (...)"
Iparla 4 - 2005
Las Nacions Unides reconeixen també el dret d'autodeterminació als pobles, un concepte ambigu i complex d'aplicar. No obstant, i deixant de costat per ara als estats descolonitzats, existeixen encara molts pobles amb aspiracions nacionalistes que creen tensions i conflictes que poden ser solucionats amb el dret a l'autodeterminació. El dret a l'autodeterminació és un dret, el resultat del qual pot ser o no la independència i , fins i tot, pot legitimar la unió d'un Estat si aquesta és la voluntat del poble.
El principi d'autodeterminació dels pobles es presenta com un principi de valor universal que transcendint en la seva aplicació les situacions colonials, abasta als pobles de qualsevol Estat. amb tot, no era d'esperar que el Dret Internacional recolzes el dret de les col·lectivitats integrants d'Estats consolidats a separar-se d'ells i erigir-se en entitats polítiques independents (no avala el dret a secessió). Es refereix a ells al establir que tenen el dret a la participació democràtica als assumptes públics sense exclusions ni distincions basades en l'origen ètnic o les creences o opinions. La idea és que el dret d'autodeterminació només sigui reconegut a aquells pobles que no tinguin la capacitat democràtica per fer-ho.
Queda clar doncs que la doctrina jurídica-política del dret d'autodeterminació dels pobles només és aplicable en dos supòsit, segons les declaracions de la ONU i de la jurisprudència internacional emanada d'ella: en situacions colonials i en aquells estats que no estiguin dotats d'un sistema polític que representi a la totalitat del poble pertanyent al seu territori, sense distinció per motius de raça, credo o color. Fora d'aquests casos, la ONU no reconeix el principi d'autodeterminació, sinó que pel contrari rebutja qualsevol acció encaminada a infringir, total o parcialment, la integritat territorial dels Estats, afegint que tot Estat s'abstindrà de qualsevol acció dirigida al infringiment parcial o total de la unitat nacional i integritat territorial de qualsevol altre Estat o país.
Deixant de banda el nivell legal hauríem de raonar si aquestes limitacions són lògiques. Alguns pensadors consideren que si hi ha moviments nacionalistes dins de països democràtics, haurien d'utilitzar aquestes vies que els ofereix l'Estat de Dret per aconseguir els seus objectius de manera pacifica. El problema sorgeix quan la gran majoria de les constitucions i de la jurisprudència interna neguen el dret, deixant de la mateixa manera desprotegit al poble d'aquest dret col·lectiu. No se'ls discrimina del sistema democràtic, tenen accés a ell, estan integrats, voten a partits regionalistes o independentistes, es manifesten però se'ls nega el dret a poder establir un referèndum vinculant per decidir el seu futur. En un nivell normatiu, perquè se'ls va poder reconèixer als pobles colonitzats el dret d'autodeterminació i als demés? O perquè dins dels estats no s'estableixen vies democràtiques per solucionar problemes nacionals? La resposta és simple, no convé. No li convé a un Estat ser fracturat, perdre poder, recursos econòmics i geoestratègics, de mà d'obra...
Encara que la resposta sembla simple, seria convenient preguntar-nos si es just, que morin tantes perdones en lluites per interessos nacionalistes, que es lliuren batalles, que hi hagi tensió, violència als carrers per aquests motius?, quan es podria fer un referèndum? El més paradoxal és que la comunitat internacional després de certs conflictes ha reconegut la independència d'alguns països no colonitzats, i em pregunto perquè no abans? Perquè ha fet falta un conflicte violent per independitzar-se i ser reconegut com a Estat?
La manca de democràcia, de llibertats dins dels països, molts d'ells paradoxalment democràtics, és precisament el que porta a generar tensions a països plurinacional i fins i tot conflictes que podrien haver sigut evitats si s'hagués consultat la voluntat popular. Un debat pacífic a nivell nacional sobre el futur que vol portar a terme és una manera racional, civilitzada d'encarar els problemes, les diferencies. Aquest és el cas de Canadà i el Quebec, o de la dissolució pacifica de Suècia y Noruega.
La prova del cotó d'un demòcrata és saber respectar aquelles idees oposades a les pròpies, es defensar el dret legítim del contrincant. Com deia Voltaire, en el que pot resumir-se com el principi de la llibertat d'expressió, No estic d'acord amb el que vostè diu, però defensaria fins la mort el seu dret a dir-ho. Alguns en la seva contra recorren a la por o al perill de les seves conseqüències, el que evidencia la seva postura contradictòria perquè si es reconeix que cert dret és lògic, ètic i possible (a pesar de les indubtables dificultats tècniques) com es pot témer la seva aplicació? Es tem a la llibertat com en temps antics a les votacions populars o al vot femení. S'ha de donar la màxima llibertat possible, s'ha de seguir conquistant majors cotes de llibertats i, simultàniament, s'ha d'educar a la població per utilitzar la llibertat responsablement. La falta de democràcia i llibertats ens porta a la violència. Lluitar per una causa justa de forma injusta és el pitjor favor que es pot fer a tal causa.
ESPANYA I EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ
"Una nació és abans de tot i sobretot, la voluntat de viure junts: però viure junts voluntàriament exigeix abans estar còmodes per conviure."
Herrero y Rodríguez de Miñón, polític i jurista espanyol
"es defineix que Espanya és una nació de nacions i això és un terme que no ens es estrany a la nostra reflexió política, històrica o social"
Solé Tura, polític i jurista espanyol
Espanya és un Estat plurinacional, cosa que l'ha portat diversos problemes sobre com acomodar les diferents nacionalitats. Algunes parts d'Espanya han donat ha entendre que no estan còmodes en aquesta convivència tal i com està plantejada. L'Estat espanyol és l'exemple que ens és més pròxim d'un estat amb por al dret d'autodeterminació, dret que hagués evitat moltes morts d'ETA, si s'hagués dut el debat pel camí democràtic.
L'ordenament jurídic actual es basa en la Constitució de la transició que va possibilitar la democràcia a Espanya. El context convuls després de la mort de Franco i la por a una nova guerra civil i el posterior intent de cop d'Estat, i sobretot les ànsies de democràcia van aconseguir que la Constitució s'aprovés. Encara que la Constitució es basa en la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders del Estat (article 1.2) i en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú e indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles (articulo2), no determina qui forma la nació espanyola sense incloure si Catalunya, el País Basc o qualsevol altre territori entren dins de la nació espanyola, cosa que està per veure ja que ningú els hi ha preguntat. Ja que és el poble el que té la sobirania per canviar la constitució no s'hauria d'utilitzar-la com amenaça i coacció per acabar imposant, en el seu nom, normes i preceptes molt allunyats del text i l'esperit inicial.
El sistema de les autonomies ha pogut funcionar durant alguns anys però està arribant a la seva fi. Les manifestacions de voluntat d'algunes nacions (o nacionalitats, com prefereixen) de tenir capacitat per decidir sobre el seu futur han sigut moltíssimes. En el cas del País Basc trobem desgraciadament una banda terrorista ETA que defensa la secessió. Però fins i tot a Catalunya on no és així, les manifestacions en contra de la recent Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya amb el lema "Som una nació tenim dret a decidir" mostra clarament la voluntat, no d'independència sinó d'autodeterminació. Cal remarcar també la rellevància, potser simbòlica, dels referèndums consultius -no vinculants- duts a terme per entitats a poblacions catalanes "Catalunya decideix".
El reconeixement del dret d'autodeterminació de les parts que componen Espanya possibilitaria, després d'un cert temps, tancar definitivament el tema dels nacionalismes. No obstant, també és cert que existeix el risc de que Espanya es separi, però posposar contínuament els problemes nacionalistes no és tampoc la solució, ni la possible desunió d'un país és tan dramàtica com alguns volen que fer veure. El problema de que la qüestió nacionalista no es tanqui, és que impedeix que els veritables problemes dels ciutadans protagonitzin l'agenda política.
- EUSKADI
El País Basc o Euskadi en la seva llengua pròpia, és un dels principals pobles incomodes amb l'organització de l'Estat Espanyol. No vull entrar en qüestions complexes de les raons històriques, lingüístiques, culturals, etc. Que porten a considerar a Euskadi com una nació, ja que és difícil entablar uns criteris per definir que és i que no una nació pròpia i diferenciada. El que és realment important que gran part de la població així ho sent i tenen el dret a expressar-ho de manera democràtica.
Encara que la historia d'Euskadi és molt anterior, ja en la segona República exigien autogovern i certs privilegis. Amb l'arribada de la guerra civil i posteriorment el franquisme amb les seves pretensions centralistes, va sorgir una banda armada per reivindicar els drets col·lectius del poble basc. Aquesta banda armada, ETA, Euskadi Ta Askatasuna és la seva expressió en euskera i País Basc i llibertat en català, ca tenir certa legitimitat social al plantar cara a una dictadura opressora. No obstant aquesta legitimitat va acabar-se amb la transició cap a la democràcia, existien noves vies, possibilitats per aconseguir fins nacionals, independentistes sense dependre de les armes. ETA no va desaparèixer en aquell moment i actualment segueix en actiu encara que més debilitada que anteriorment. Aquesta dramàtica situació podria ser resolta mitjançant un procés d'autodeterminació. Un debat, una negociació deixant de banda les armes, obligaria a posar sobre la taula els arguments, els pros i els contres d'una independència i que la societat basca prengui una decisió.
La manca de llibertats, i la llei de partits, amb una evidencia obvia sobre els partit de l'esquerra abertzale, obligant-los a ser il·legals no ajuden gaire a tal procés sinó tot el contrari. La manca de representació democràtica de part de la societat basca resulta inacceptable en tal context ja que hauria de ser precisament el camí democràtic al que ha de guiar la fi del conflicte i no aguditzar-ho més encara. No obstant, l'anomenada esquerra abertzale hauria de denunciar clarament la violència i distanciar-se d'ETA definitivament. Seria el millor favor que podria fer-se a sí mateixa, la seva causa probablement guanyaria més adeptes i més simpatia tant en el País Basc, com en l'Estat Espanyol (encara que serà necessari molt temps per treure's la llosa de la seva complicitat amb el terrorisme), com en l'estranger.
L'anterior govern basc amb el lehendakari Ibarretxe, va intentar sense èxit plantar cara de manera legal a la manca de dret d'autodeterminació i va proposar l'anomenat Pla Ibarretxe, on va plantejar un nou Estatut d'Autonomia que reconeixia el dret d'autodeterminació del País Basc. El Pla Ibarretxe, ha posat en molta més evidència a l'estat democràtic espanyol i la constitució, que totes les morts inútils i cruels del terrorisme etarra. És aquest el camí que hauria d'emprendre l'independentisme basc, el camí de la denuncia legal, institucional, de la lluita pacífica al carrer, als organismes internacionals.
També s'ha de tenir en compte que el dret a l'autodeterminació no hauria de reduir-se a Alaba, Guipúscoa o Biscaia, el que és el País Basc en un sentit estricte. També s'ha de defensar el dret a que Navarra o les regions del País Basc francès decideixin per si mateixos si desitgen unir-se a Euskal Herria o pertànyer a l'estat on estan o fins i tot ser independents.
Reivindicar el dret d'autodeterminació al País Basc és reivindicar la fi de la violència, dels enfrontaments armats, reivindicar la democràcia i el dret a decidir de manera independent. Pensem en les morts que es podien haver evitat.
- CATALUNYA
La situació a Catalunya, encara que sense moviments armats de rellevància, segueix un patró similar. Existeixen mostres de tensió, cert enfrontament, desig d'autodeterminació. Certament el sentiment nacionalista es va fer patene amb a denominada "Renaixença" i va continuar fins que el Franquisme va intentar eliminar qualsevol rastre de diferenciació nacional. Amb la democràcia, la recuperació de les institucions i la normalització de les pràctiques culturals i lingüístiques, va renéixer el desig d'autodeterminació.
La recent Sentència del Tribunal Constitucional sobre el Estatut d'Autonomia de Catalunya, va tensar més la corda i va fer que més d'un milió de persones sortissin al carrer a manifestar-se, i no només independentistes, sinó persones cansades de l'actual relació entre Espanya i Catalunya. L'Estatut d'Autonomia, que substituïa a l'anterior aprovat durant la transició, va ser aprovat de manera majoritària al Parlament de Catalunya, corroborat per la població catalana mitjançant referèndum i pel Congrés Espanyol, encara que amb modificacions. Alguns articles del text estatutari, van ser declarats inconstitucionals, i altres reinterpretats, eren aquells vinculats al finançament i amb la llengua catalana a les escoles. Aquests dos temes de màxima importància estan mostrant una visió distorsionada de la societat catalana. Apel·lo al sentit crític per que no es creguin algunes de les versions més centralistes que volen fer creure que la llengua és un tema problemàtic a Catalunya o que som insolidaris. La solidaritat crea dependència i no seria convenient per mantenir un país unit.
Una altra demostració remarcable de l'anhel d'autodeterminació són les consultes populars -no vinculants- que moltes associacions van fer de manera festiva a moltes poblacions catalanes. La plataforma "Catalunya decideix" simplement vol que de manera democràtica els catalans puguem decidir el nostre futur. Un lema molt utilitzat és " som un nació tenim dret a decidir".
En el cas de Catalunya les reclamacions d'autodeterminació, encara que en menor intensitat, no provenen únicament del que formaria la comunitat autonomia sinó que considera els anomenats Països Catalans: Catalunya, algunes zones de la comunitat Valenciana, Balears, part fronterera amb l'Aragó i poblacions al sud de França. Tots aquests territoris haurien de tenir el dret a decidir per si mateixos si volen seguir formant part dels estats on estan, si volen formar un nou o tenir una organització diferent.
Si Espanya vol combatre els separatismes, més hauria de preocupar-se de que tots els espanyols es sentin a gust dins de l'Estat (per exemple democratitzant-lo) i més hauria de preocupar-se de fer complir la llei respecte les qüestions culturals com el bilingüisme. Dos dels punts claus de la incomoditat de Catalunya a Espanya són per una banda l'àmbit econòmic i per l'altre el cultural, tenint una importància rellevant defensa de la llengua pròpia.
CONCLUSIÓ
El dret a l'autodeterminació està recollit actualment en alguns dels documents internacionals més importants com la Carta de les Nacions Unides. També nombroses resolucions de l'Assemblea general de la ONU fan referencia a aquest principi i el desenvolupen. Però a pesar de totes les referencies en el dret internacional, la qüestió no està ni molt menys resolta. Aquest dret no està encara inclòs en el principal document com és la Declaració Universal dels Drets Humans, que a més no és vinculant, no és d'obligat compliment, i a més el dret d'autodeterminació es limita a l'ambigu concepte de poble. És imprescindible desenvolupar la Declaració Universal dels Drets Humans per completar-la i evitar en la mesura de lo possible ambigüitats, però a més, tal declaració ha de considerar-se d'obligat compliment per que no es quedi en paper mullat.
Una declaració en aquest sentit ajudaria a pobles amb aspiracions nacionalistes a desenvolupar la seva idea de país si el poble la recolza. Limitaria l'opressió, i la manca de llibertats amb una democràcia més forta. S'oferiria una via alternativa, pacifica, democràtica als moviments d'alliberament nacional, de manera que s'evitarien conflictes tan sagnants com el dels Balcans. S'evitarien moltes morts també dins de l'Estat espanyol. Els interessos estatals, empresarials o estratègics, poden no estar a favor d'aquest dret, poden tenir por, però és un dret dels pobles que puguin decidir el seu futur de forma democràtica i tenim que insistir per que així sigui.
BIBLIOGRAFIA
Segundo Ruiz Rodríguez, La Teoría del derecho de autodeterminación de los pueblos (Madrid : Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 1998
El dret a l'autodeterminació anuario 2004 del foro catalán por el derecho de autodeterminación.
Morton H Halperin, David J. Scheffer, L'Autodeterminació en el nou ordre mundial (Barcelona : Òmnium Cultural, 1995)
Julen Guimón, El Derecho de autodeterminación : el territorio y sus habitantes (Bilbao : Universidad de Deusto, 1995)
J. Goirizelaia, Autonomía y derecho de autodeterminación: el caso del País Vasco(ALTERIDADES, 1997 7 (14): Págs. 55-67)
Alots Gezuraga, Errigoiti, Bizkaia - Nabarra, Ideas fuerza: el derecho de autodeterminación(2009.1.19)